Anicetin

Anicetin

dijous, 27 de març de 2008

dimarts, 18 de març de 2008

El negoci de la violència de gènere

Toni infante*
(
l'Avanç, Publicat el dia 5 de març de 2008 a la secció d'opinió)

Ens trobem de nou davant un altre 8 de març i altra vegada hem de parlar de la violència exercida contra les dones des de diferents fronts. A nivell laboral per les pitjors condicions de treball i salaris, i per la impossibilitat de conciliar vida laboral i familiar. A nivell judicial per la criminalització del seu dret a decidir sobre la maternitat. A nivell publicitari perquè es segueix utilitzant la seua imatge com a reclam sexual. A nivell personal i col·lectiu perquè segueix patint la violència de gènere. En definitiva són diferents maneres d'exercir violència contra la dona que encara avui estan presents. Un altre 8 de març en el qual malgrat tot açò, a nivell institucional la Direcció General de la Dona de nou ens amenitzarà el dia amb concursos de cartells, concerts i xarrades


Malauradament respecte als maltractaments i femicidis perpetrats contra la dona per la seua parella o exparella, hem vist com els "plans de xoc", les "actuacions conjuntes", les "lleis integrals" i les "mesures pioneres" que els successius governs han posat en marxa per eradicar la violència contra les dones han suposat alguns avanços però evidentment no son la solució definitiva, donat que el nombre de dones assassinades cada any es manté o va creixent.

Però perquè aquestes mesures no donen els resultats esperats? Doncs perquè no han anat acompanyades dels recursos materials i professionals necessaris per a la prevenció primària i l'atenció integral. L'administració crea la paradeta i ho deixa tot a mitges sense recursos. Sense anar molt lluny hem vist com durant els mesos de febrer i març han estat de vaga i la mantenen en el moment d'escriure aquest article, el personal dels jutjats de violència contra la dona perquè es veuen desbordats i sense personal ni recursos. Demanen que es creen els equips d'atenció integral dels quals parla la Llei Integral i la resposta de l'administració ha estat culpabilitzar-los de posar en perill la vida de les víctimes i inclòs han rebut amenaces d'expedientar-les. ¡Quina habilitat té l'administració per a fer caure en els professionals la responsabilitat de la seua pròpia inutilitat !
Altra variant pitjor encara utilitzada per l'administració actual és la de crear la paradeta i llevar-se "el marró" de damunt privatitzant els recursos d'atenció a dones (cases d'acollida, centres residencials, centres dona 24 hores...) tal i com està fent en totes les àrees socials: centres per a persones discapacitades, centres de tercera edat, adopcions, centres de menors...
En lloc de crear centres públics que treballen en col·laboració amb les associacions de dones i altres moviments associatius, que son qui coneixen la realitat, deixa en mans d'empreses privades la gestió dels recursos socials educació, sanitat, serveis social... Aquestes empreses -que poden ser d'informàtica, empreses de construcció o altres varietats no especialitzades ni en serveis socials ni en violència contra la dona- es posen a gestionar (explotar) un servei que ha estat pagat per tota la ciutadania però emportant-se ells els beneficis que obtenen del treball de les professionals, sense reinvertir els beneficis de nou en el servei. És a dir, detrauen d'un servei públic un benefici que no reinverteixen en millorar la qualitat de l'atenció al ciutadà/a, espoliant, per tant, el servei.
Com és possible que una empresa qualsevol obtinga beneficis econòmics per atendre a dones maltractades? Es clar, reduint al màxim els recursos i els instruments necessaris pera treballar, els sous de les treballadores, la seua categoria professional... Si hi ha empreses interessades resultarà que és un bon negoci la violència?
L'administració, tan "sensible" a les necessitats humanes, els abona una quantitat mitjançant subcontrata i l'empresa "gestiona" el servei, el qual funciona únicament gràcies al bon fer professional dels treballadors i treballadores. Aquestes empreses privades a la recerca del màxim benefici, tenen al personal en pitjors condicions laborals que si es tractés d'un recurs públic i per tant la qualitat d'atenció a les dones es pot vore afectada. Si la qualitat no és òptima el recurs no serveix per a res, sols per a treure estadístiques.
Aquesta "mercantilització" de les necessitats i els problemes humans que estan portant endavant els diferents governs i està consentint l'oposició, provoca que d'una banda les professionals es vegin impossibilitades per a realitzar el seu treball correctament, i es troben limitades per posar remei a les necessitats de la població a la qual atenen (limitacions que, d'altra banda, són impossibles de superar perquè són consubstancials a la lògica capitalista).
Però existeix actualment altre tema important que fa del sistema social, econòmic i polític actual la principal trava per a la superació de l'asimetria entre gèneres i la fi de la violència contra la dona. Es tracta de les constants retallades pressupostaries en inversió social: educació, sanitat, serveis socials, atenció de persones majors, atenció de persones amb capacitats diferents, centres especialitzats per a tractament de toxicomanies… Aquestes retallades i eliminació paulatina de recursos, amb un objectiu econòmic clar, provoquen que de nou les dones romanguem a casa per falta de serveis públics i gratuïts per a la cura d'ancians, menors, persones amb discapacitats, persones amb addiccions etc. I torna a dependre econòmicament de la seua parella i a estar de nou sotmesa.
Unes quantes són les propostes que considerem necessàries per a disminuir les terribles conseqüències d'aquesta lacra social i, el que és més important, per a previndre que es produisca:

● Creació de recursos, serveis i prestacions per a intervenir amb les víctimes, amb els seus fills i la seva xarxa en general.
● Recursos que han de ser gestionats públicament perquè l'atenció social és un dret social adquirit, no una mercaderia de la qual uns quants poden treure beneficis.
● Serveis de qualitat amb professionals suficients i de llarga experiència i formació que treballen en equips interdisciplinaris consolidats.
● Cal una veritable avaluació i supervisió per banda de l'administració pública de la qualitat dels recursos que estan funcionant.
● Cal contemplar mesures preventives, no sols pal·liatives. Fins ara la majoria de les actuacions van encaminades a "ajudar" a la víctima una vegada ja ha estat víctima de la violència, no es posen en marxa per exemple, programes que tinguen com a objectiu l'educació en la igualtat de sexe, d'ètnia, de cultural, d'opinió… que eviten creences sexistes explotadores i justifiquen la submissió d'unes persones a altres.

● Es necessari preveure mesures encaminades a la globalitat de la població i no sols a les víctimes, ja que açò últim suposa una nova victimització de la persona agredida. Molts i moltes són els actors que interactuen en situacions de violència: l'agressor, la persona agredida, els fills i les filles, la resta de la família en la que conviuen, la xarxa social que l'envolta… etc. No és normal doncs limitar l'ajuda a tractar a la dona apartant-la del seu entorn habitual i "amagant-la" en un centre d'acollida. Cal treballar amb els xiquets i xiquetes víctimes directes o testimonis de la violència per a evitar repeticions de les conductes apreses a casa. Cal treballar la prevenció i la protecció amb tots els familiars i amics que pugen estar implicats i ser actors directes en la resolució de la problemàtica.

● Cal buscar una solució reeducadora per als agressors i no sols el càstig. Cal anar més enllà i possibilitar que a banda de la mesura punitiva, els agressors pugen rebre un tractament que possibilite que no es tornen a repetir els actes violents en futures ocasions o possibles noves parelles.

● Els recursos destinats a la dona han de ser suficients: calen veritables salaris (no almoines) per a dones sense recursos, ajudes a la vivenda que no siguen temporals, centres de curta estança, guarderies gratuïtes obertes 24 hores al dia per a cobrir els diferents horaris laborals, que es puga fer compatible de debò (i no sols en paper) la vida laboral i familiar…

● Insistim en que els recursos especialitzats d' atenció a dones i els recursos socials en general no poden ser privatitzats baix ningú argument, tot al contrari han de ser públics i treballar amb la col·laboració dels moviments associatius.

I per damunt de tot la lluita contra la violència de gènere no pot ser motiu de negoci capitalista ni de compra-venda electoral, ha de ser una tasca de tots i totes i sobre tot ha d'estar incorporada en els objectius de totes les institucions i de tots els projectes i activitats governe qui governe.
I hem de saber que cal un canvi en el model de sistema social, econòmic i polític actual que fomenta la violència de tots els tipus: de gènere, de fills a pares, el moobing, l'homofòbia, l'assetjament escolar, el racisme, la violència contra les persones majors, entre diferents religions...Un sistema que fomenta la competitivitat com a forma de relacions humanes; que ens explota supeditant la nostra vida al treball; que crea molta frustració entre la gent jove; que crea por a allò diferent i desconegut. Un model social que creix destruint el medi i la resta d'essers vius del planeta; que ens aliena mitjançant els mitjans de comunicació oficials, les vacances finançades i els centres comercials... Resta però, la decisió de la societat per portar a les institucions una majoria diferent que ho possibilite.

* Signen l'article els i les membres del Col·lectiu d'Unitat Popular: Maika Barceló, Salvador Blanco, Encarna Canet, Jesus March, Antonio V. Martin, Antoni Terrones i Oscar Tortosa

dilluns, 3 de març de 2008

Foto Denúncia

Concentració Músic a la Plça Sant Jaume

El passat Diumenge dia 2 de Març, diferents col·lectius van realitzar una concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, reivindicant millors condicions de feina.
En concret els 8 professors i professora de Badalona continuaven amb la seva reclamació de regularitzar la seva situació.
També, es va fer veure i saber que aquest problema no era individual, particular i localitzat, sinó que aquesta situació era repetitiva i un constant problema comú del tot el conjunt de músics.
La concentració va mantenir força assistència constant, amb número aproximat pel voltant d'unes 150 o 200 persones que van ser animades pel grup de percussió de Sant Boi i d'altres músics assistents.

NO a la privatització, NO A LA LEC
















Professors Tancats a l'escola de Música de Badalona